Hi ha moments, per sort no gaire sovintejats, en els que sembla que l'aire s'emporti el sentit comú i la claredat mental. Quan això es dóna, faig coses sense sentit com passar un pastís de crema de 20 racions, del taulell de la cuina a la safata, com qui passa una pizza, aguantant la safata al costat del taulell sense base ni més suport que una mà. Mal pronòstic oi? El pastís se'n va a terra i de cap per avall a mitja hora que arribin els convidats!
Puc oblidar-me d'un dinar de feina quan amb una clienta s'ha obert tot un món de dolor i la clienta entra en catarsi; s'allarga la sessió i m'oblido per complet del rellotge i del compromís. Impossible d'arribar quan en prenc consciència...
Quedar que jo porto la filla a la parada del bus i com que encara falta estona, m'embolico amb un encàrrec que fa que arribi 45 minuts tard i ja no hi hagi bus...
En fi... En aquests casos ho passo fatal i em costa per donar-me per fer anar malament als altres. La Teresa, ordenada, exigent i puntual, es bloqueja.
Aquí és on em mira el Josep i em recorda que enfadar-me no va enlloc i que és millor fluir com l'aigua; que ja em coneixen i saben que de tant en tant (per sort poc) això em passa i que m'estimen igualment. "Be water my friend!" em recomana amorós. Llavors, davant el seu somriure i la comprensió de la filla que accepta la mare com és, torno a la calma i flueixo de nou.
Comments